JORDI GARRIDO 4 PRESIDENT

Per començar, deixeu-me donar inici a aquest discurs com s’hauria de donar inici a tots i cadascun dels discursos que es fan i es desfan en públic – i sobretot – davant les càmeres: HOLA PAPA, HOLA MAMA.

Dit això, i amb el permís dels presents, començo amb el parlament pròpiament dit. En primer lloc, dir que és per a mi motiu d’orgull i d’una profunda satisfacció el fet de que els meus companys i companyes m’hagin carregat el mort, vull dir, escollit democràticament per a aquesta tasca tant poc agraïda com és el xerrar en públic. Si bé també he d’admetre que no m’han deixat solo ante el peligro, i que he rebut recolzaments i idees diversos per a la realització d’aquest discurs.

Fa ja uns quants anys (uns més que altres) vam decidir iniciar una travessia, una Odissea particular que és l’estudi de la Història de l’Art de manera professional. Ja sabíem que no seria una tasca senzilla, ja sabíem que no seria una batalla fàcil de guanyar, de fet, en el nostre record queden tots aquells companys i companyes que han caigut pel camí.

Però el fet és que ja des d’abans de començar al nostre via crucis, l’horitzó no era pas un camp de flors i violes. Cares llargues als dinars familiars, discussions acalorades, àvies, tietes, mares i pares plorant la desgràcia de que a la família hi hagi anat a caure un historiador de l’art. Un lletrós. Un humanista. I és que, per desgràcia, per a molts és motiu de preocupació i fins i tot de tristor el fet de tenir un familiar proper que estudiï una carrera catalogada en l’imaginari col·lectiu com “de segona”. Aquesta és una opinió que es desplega i s’estén a totes les capes de la societat – tots ho hem pogut comprovar en un moment o altre – fruit d’una profunda i perillosa ignorància. Una ignorància que es manifesta en el lloc menys esperat i de formes tant diverses com les següents:

“Història de l’art? Oh que bonic, potser quan em jubili ho estudio”, “Això es menja?”, “Ah, i pintes quadres?”, “De què penses viure, de l’aire?”, “Ja has pensat quins mobles posaràs a sota del pont?” Tot això són reaccions reals de gent real quan els hi expliques que estudies història de l’art. En alguns casos tenen una dimensió més còmica, en d’altres hi trobem una intenció més feridora, però el que és segur és que tot apunta cap a un menyspreu sistemàtic de les humanitats en general i de la Història de l’Art en particular.

Efectivament, no viurem de l’aire, perquè la nostra és una professió tant vàlida com qualsevol altre. No ens hem de sentir inferiors tot i que molts cops se’ns infravalori, no ens hem de sentir inútils per molt que alguns s’ho pensin.

I és que els historiadors de l’art no som uns pàries (o no massa). No som bitxos raros, te’ns pots trobar al metro, al bus, comprant el pa, de rebaixes, a la presó, o fins i tot, en ocasions excepcionals, en algun museu o galeria. En general l’historiador de l’art és un espècimen afable, gregari en certa mesura, sensible i empàtic, creatiu fins a un cert punt, i amant de les begudes espirituoses d’alta graduació. Totes aquestes qualitats, més el fet de passar per les urpes dels nostres estimats professors de la Universitat ens ha anat formant i transformant: sentit crític, lògica, racionalitat, i una sensibilitat que ha anat creixent amb els anys i que ens ha ajudat a arribar fins a on som avui.

Amics, arribarà el dia en que visquem en una societat que no infravalori les humanitats de manera sistemàtica. Arribarà el dia en que no ens haguem de justificar per haver escollit una opció acadèmica humanística. Arribarà el dia en que podrem formar part d’un teixit cultural gruixut, saludable i de qualitat que ens doni una feina decent, però avui no és aquest dia. Avui és el dia en que hem de lluitar per a que tot això sigui possible. Avui és el dia en que hem de defensar la nostra decisió amb honor i fermesa: SOM HISTORIADORS DE L’ART, I QUÈ?

Com digueren dues grans artistes com són Azúcar Moreno, només es viu una vegada. En altres paraules, VITA BREVIS. Per tant, com que als clàssics no se’ls contradiu així com així CARPE DIEM, a defensar el que és nostre i sobretot, a celebrar-ho.

JORDI GARRIDO ME FECIT

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 234 other followers

%d bloggers like this: